CONSTITUCIÓ DE l'HAVANA

CONSTITUCIÓ PROVISIONAL

DE LA REPÚBLICA CATALANA

Aprovada per l'Assemblea Constituent del Separatisme Català

reunida a l'Havana durant els dies

30 de setembre, 1 i 2 d'octubre de 1928

LLEGIR EL DOCUMENT

LA ACERA DEL LOUVRE

   Uno de los sitios más frecuentados por la población habanera del siglo XIX fue la Alameda de Isabel II, la que por su semejanza con el Prado de Madrid, comenzó a ser llamada desde entonces Paseo del Prado. Por la alameda, desde la media tarde, subían y bajaban a diario refinadas damas en quitrines y volantas, y elegantes caballeros a pie o a caballo, y al llegar la noche las parejas concurrían al Parque Central, donde amenizaba, entre otras, la célebre Banda del Regimiento, o a la acera de enfrente, en busca de refrescos y helados, al Café Escauriza, propiedad del catalán José Pablo Xiqués, situado en Prado # 124. Este era el más famoso de los cafés del lugar en aquella época, pues contaba además, en los altos, con un salón de baile que fue posteriormente arrendado al Liceo Artístico y Literario de La Habana.

   

En 1868, otro catalán nombrado Joaquín Payret, dueño del café y restaurante El Louvre, en la esquina de Consulado y San Rafael, adquirió el Escauriza, remodeló el local y trasladó allí el café con el mismo nombre, dejando el establecimiento de la calle Consulado sólo como restaurante.

Rápidamente el café El Louvre se convirtió en el punto de reunión de la juventud más distinguida y alegre de La Habana, de chispeante talento, ansiosa de placeres y a la vez puntillosa en su amor propio y adicta a los lances de honor, muy frecuentes en aquella época. Así también habaneros de ideas liberales, muchos de ellos vinculados a las conspiraciones independentistas, se volvieron asiduos concurrentes de esa parte del Prado que fue llamada desde entonces la Acera del Louvre.

La popularidad del lugar aumentó más aún, pues el céntrico lugar incluía, además de café y confitería, juegos de cartas y ajedrez, sala de baños y gimnasio y varias mesas de billar.. Dicho juego de billar contaba con gran popularidad dentro de la población de la época.

Hacia 1875 surgió en la esquina de la calle San Rafael el lujoso hotel Inglaterra, que ocupó el espacio del café Tacón, un pequeño hotel contiguo al café y una parte de los salones de baile del Liceo.

Vista actual de la acera del Louvre (terraza del hotel Inglaterra)

FÁBRICA PARTAGÁS, UNA BREVE RESEÑA

Partagás, apellido famoso en Cuba y en el mundo entero, sinónimo de calidad en el habano,  es el nombre que identifica a una de las fábricas más antiguas y prestigiosas de la industria tabacalera cubana. Fue fundada por el catalán Jaime Partagás y Rabell, quien desde que llegó a Cuba se dedicó por entero al giro del tabaco, y ya en 1840, asociado con un coterráneo suyo, Juan Conill, estableció el primer almacén de tabaco en rama que tuvo la ciudad de La Habana, en la esquina de Cristo y Teniente Rey.

En 1845 Partagás abrió su fábrica en un local de la calle Cristina, de donde fue trasladada, alrededor de 1860, al edificio actual de la calle Industria esquina a Barcelona. Allí se estableció la marca “Flor de Tabacos de Partagás y Compañía”, que gracias al genio emprendedor y a los conocimientos de su fundador adquirió rápidamente una gran fama e hizo entrar a la fábrica por la vía de la prosperidad.
  

Al propio tiempo, compró Partagás una gran hacienda de sesenta caballerías en el municipio pinareño de Consolación del Sur, la que dedicó al cultivo del tabaco, logrando en ella magníficas cosechas que surtían los almacenes de la fábrica, lo cual le reportaba jugosas ganancias al no tener que adquirir el tabaco en rama de otros productores.
Al morir asesinado su fundador en 1868, sus descendientes vendieron la fábrica y la hacienda pinareña al asturiano Juan Antonio Bances, quien continuó elevando la calidad de la fábrica con la marca “La Flor de J. A. Bances”.

Es de señalar que durante todo este tiempo, después de la muerte de Jaime Partagás, la producción de la marca “Flor de Tabacos Partagás y Compañía” se mantuvo inalterable como expresión de respeto de los nuevos propietarios, y a la vez por su natural conveniencia, hacia la marca de mayor renombre universal, que fue siempre la que mayores beneficios aportó a las sucesivas empresas y que continúa hoy llenando de prestigio en todo el mundo a la industria del tabaco habano.

En los finales del siglo Bances se asoció con Ramón Cifuentes Llano, asturiano también, y más tarde se retiró de los negocios, quedando Cifuentes al frente de la fábrica. Ya en aquel momento, la fábrica contaba con unos 30 obreros y una producción diaria de 3 millones de tabacos.

En 1918 las galeras de Partagás, célebres por sus condiciones higiénicas y su extensión, contaban con más de 600 operarios torcedores, y en la escogida tenían empleo 16 parejas de escogedores de cuyas manos salían tabacos (que es el modo en que, por extensión del nombre de planta llaman al habano) encargados especialmente por elevadas personalidades europeas y americanas. Por su parte, la fábrica de cigarros contaba con las maquinarias más modernas, no obstante lo cual laboraban en ella unos 130 operarios de ambos sexos.

Mientras en Cuba la fábrica vendía anualmente 5 millones de tabacos y 360 millones de cigarros, las exportaciones alcanzaban niveles extraordinarios para la época. A los Estados Unidos se enviaban anualmente 6 millones de tabacos torcidos; a Inglaterra, un millón y medio; a España, Canarias, Gibraltar y Marruecos, un millón de tabacos y 400 mil cajetillas de cigarros; a Argentina, un millón de tabacos y 300 mil cajetillas; a Australia y Nueva Zelanda, 600 mil tabacos, y al Africa del Sur, Suecia, Noruega y Holanda, unos 100 mil, mientras que Francia, China, Japón y otros países suramericanos importaban 8 millones de tabacos.

La fábrica finalmente fue intervenida (expropiada)) por el gobierno revolucionario al amparo de la Ley número 914 de fecha 31 de diciembre de 1960.

Cuba i el catalanisme

    

    Aquesta nit es va presentar a l'Ajuntament de Girona el llibre "Cuba i el catalanisme: entre l'autonomia i la independència", del doctor Luis Costa, professor titular de la Universitat de Girona.

ARTICLE RELACIONAT

SALVEM EL CENTRE CATALÀ DE l'HAVANA

☺ VOLS COL•LABORAR EN AQUEST PROJECTE?... GRÀCIES.

UN NIU POC CONEGUT DE L' INDEPENDENTISME CATALÀ 

Per Raúl Mondelo

Sociòleg, periodista i escriptor cubà resident a Catalunya.

    L'assumpte de l'independentisme català ve de lluny, en el temps i també en la geografia. N'hi ha que situen el seu bressol a la distant Cuba, mentre que altres parlen de "connexió cubana". En qualsevol cas, el que sí que ningú posa en dubte és que la llavors recent guanyada independència de Cuba a finals del segle XIX (quan l'illa va saltar de les flames espanyoles per caure a les brases del control nord-americà) va servir d'esperó a l'evolució de l'ideari independentista català a principis del segle XX.

Prova d'això és el que va passar al Centre Català de l'Havana entre els dies 30 de setembre i 2 d'octubre de 1928, amb Francesc Macià presidint l'Assemblea Constituent del Separatisme Català.

Tomba de Josep Conanglas al cementiri de Colom a l'Havana. Conanglas morir en aquesta ciutat el 1965.

MONUMENT D’AGUSTÍ QUEROL AL CEMENTIRI DE l'HABANA

    L’arquitectura, per la seva natura, es un altre forma de petjada molt conspícua. Cuba, però sobre tot L’Havana, n’està plena d’obres vinculades d’una forma o altre a Catalunya. De vegades a traves de edificacions que van pertànyer a catalans i en altres ocasions d’aquelles construïdes per arquitectes i paletes catalans, o de caire modernista o fins i tot gaudinià.

Dissabte, inauguració de la plaça en honor al creador de l'estelada

Vicenç Albert Ballester tindrà el seu reconeixement a la confluència del carrer del Comerç amb el passeig Lluís Companys de Barcelona

L'Ajuntament de Barcelona, amb el suport de la Comissió del Centenari de la Bandera Estelada, inaugurarà aquest dissabte 18 de gener la plaça Vicenç Albert Ballester, creador d'aquesta insígnia. A les 10 del matí l'acte tindrà lloc a la confluència del carrer del Comerç amb el passeig de Lluís Companys, al barri de la Ribera, al districte de Ciutat Vella de Barcelona. L'acte tindrà lloc en l'any del 75è aniversari de la mort d'aquest barceloní, creador de la bandera independentista del triangle i l'estel, coneguda popularment com l'Estelada i servirà de tancament del cicle que van iniciar el 1938 els amics de Ballester, i el 1985 els seus biògrafs, que acordaren amb l'Ajuntament de la ciutat la designació d'un vial dedicat a l'editor catalanista. Article relacionat

ARTICLE RELACIONAT

"CATALUNYA PARLA" DES DE L'HAVANA

   A Cuba, durant la guerra civil, una bona part dels espanyols residents, entre ells la majoria de catalans, van simpatitzar obertament amb la causa franquista. Això va fer que durant la guerra civil Falange Exterior arribés a tenir uns 15.000 afiliats a Cuba i uns 13 programes radiofònics de propaganda franquista. Era un país de 4 milions d'habitants, on en els primers 20 anys d'independència hi van emigrar uns 300.000 espanyols

Presència catalana a Cuba des de 1800 fins avui

Raúl Mondelo, de la Petjada Catalana a Cuba, al costat de Joan M. Ferran Oliva (dreta), un dels últims catalans residents a l'illa. Va arribar a Cuba amb sis anys. Actualment està jubilat i dedica el seu temps a l'estudi de la petjada catalana a Cuba. El text que s'ofereix a continuació és un fragment del seu llibre La saga dels catalans a Cuba.

L’any 1800, dins d’una població de 370.000 habitants, radicaven a Cuba prop de 500 catalans nadius. El 1850 ni hi havia uns 5.500 i la població illenca era de 1.152.920 persones. El primer any del segle XX amb 1.632.320 habitants,  els catalans eren uns 8.500. L’any 1925 registra el moment més alt de la presencia catalana a Cuba, amb uns 17.000 fills del Principat radicats establement a l’illa que aleshores contava amb 3.413.216 habitants.. Del 1930 en davant es va iniciar la davallada i al l’any 1950 en restaven uns 8.500 catalans. Aquesta xifra es reduí a uns 3.000 en arribant el 1975. L’any 2000 no més ni hi havia uns 200, quasi tots molt grans. Hores d’ara ja no hi arriben a 100. 

D’acord amb aquestes xifres  es pot afermar que durant els més de 175 anys que va durar el fluix de emigrants catalans que es dirigiren a Cuba, al entorn de 50.000 prengueren aquesta decisió.  Es tracta d’una xifra important si es té en comptes com a referent que la població de Catalunya estricta  - el Principat – era de 850.000 persones a l’any 1778, de 1.650.000 a l’any 1857, i de 2.000.000 al 1900.

Potser això expliqui en bona mesura  perquè a la Catalunya actual encara perdura el mite de Cuba: son molts els que tenen algun avantpassat  que va anar-hi a cercar fortuna o per altres raons..

Un altre aproximació estadística, però en un altre sentit, la donen els cognoms catalans dins la onomàstica cubana. Representen al entorn de un 6%, amb abundància de Ferrer, Puig, Pujol, i altres també comuns a Catalunya. Aquesta proporció suggereix que la participació catalana dins la química ètnica cubana no ha representat un pes important des de el punt de vista massiu. No es pot dir lo mateix en lo tocant al aspecte qualitatiu. Molts catalans cubans es van destacar en diferents esferes, i no sols en la econòmica. Encara més abundosament els seus descendents han sobresortit en activitats de tota mena. Per comprovar-ho no més cal revisar els cognoms catalans de tants cubans en els camps de l’economia, la cultura i la política.

No tots els catalans radicats a Cuba esdevingueren potentats. No més al entorn de 5% d’ells feren fortunes d’alguna importància. La resta podrien classificar com petits negociants, professionals i assalariats. No mancaren els pobres de solemnitat, com ho palesen les varies societats de beneficència catalanes que donaven suport i retornaven a Catalunya als casos més necessitats. 

LA ESTALADA TIENE SU INSPIRACIÓN EN LA BANDERA CUBANA

La Estelada azul –para distinguirla de otras,  amarilla, roja y hasta verde- es la bandera no oficial utilizada por los partidos a favor de la independencia de Cataluña; aunque lo de “no oficial” sea relativo.

Lluis Costa, l'independentisme catalá y Cuba

Costa rastreja la ‘connexió cubana' del catalanisme

L'historiador gironí ha estudiat els efectes de la independència de l'illa en la radicalització del nacionalisme català

L'autor compara la intransigència de l'Espanya del segle XIX amb l'actual

02/01/14 02:00 - GIRONA - EVA VÀZQUEZ

Lluís Costa ha dedicat diversos treballs a les relacions entre Catalunya i Cuba Foto: JOAN SABATER.

1

L'historiador Lluís Costa, professor de la Universitat de Girona, ha dedicat uns quants estudis als lligams històrics entre Catalunya i Cuba, que en bona part va recollir el 2006 al llibre El nacionalisme cubà i Catalunya (Publicacions de l'Abadia de Montserrat), en què rastrejava les connexions entre el ressorgiment del catalanisme i el procés independentista a l'antiga colònia del Carib. Al cap de vuit anys, aquella recerca ha pres, però, una actualitat inesperada amb la intensificació de les reclamacions sobiranistes de Catalunya, arran de les quals l'historiador gironí ha reconegut amb consternació en el govern espanyol el mateix llenguatge i la mateixa intransigència amb què ja es va negar a escoltar els cubans al segle XIX. No només la classe política, adverteix Costa, sinó fins i tot alguns historiadors respectats, com ara José Álvarez Junco, “han sacrificat el rigor científic per posar-se al servei d'una estratègia de la confrontació”.

Llibre recomanat